L’altre vaig sentir que una “nena” de 15 anys deia que Física o química és la millor sèrie que ha vist mai. Física o química. Aquesta sèrie tracta les històries d’uns adolescents i uns professors d’un col·legi en concret. Però és una novetat? Compañeros, Al salir de clase, la sèrie de moda Sin tetas no hay paraíso... Còpies de sèries americanes com Beberly Hills o Sensación de vivir, seguint la mateixa línia i estructura.
El més habitual en aquestes sèries és veure uns personatges totalment estereotipats: la noia guapa i tonta, el noi malcarat, l’homosexual, la xica intel·ligent i amb ulleres de cul de got, el noi guapo a qui totes li van al darrere i que oh!, justament té un cor que no li cap al cos. En aquest sentit els moviments feministes queden relegats a una lluita superficial sense importancia alguna, igual que tots els temes relacionats amb la sexualitat. Les moralines més inocents i els personatges més tópics son les marques d'unes relacions previsibles y manides. En aquest sentit s'acaba ridiculitzant a si mateixa al no encabir altres posibles víes de conflictes i de tancaments d'aquests.
Els temes que surten són dels més comúns (recursos habtiuals en la televisió): racisme, drogues, anorèxia, relacions sexuals... De tot, i com a objectiu representar la realitat. Tot i així, no sé si s’aconsegueix aquest propòsit. Si intenten educar als nens -ajudar als pares- no se n’ensurten, o si volen donar més poder als professors, tampoc.
Sèries amb un èxit ja no sorprenent, que en realitat no aporten res ni cinematogràfic ni culturalment parlant. Són morboses, això sí. Enganxen al públic, sobretot juvenil, intentant que aquest s’hi senti identificat. I sí, això sí que ho aconsegueixen.
Però no són res de l’altre món, bé a ser la mateixa “porqueria” que Operación Triunfo o Gran Hermano, però en ficció. No fan pensar al públic, no el volen mentalitzar de res, el director no aconsegueix cap mèrit i el joc del montatge és monòton i gens espectacular.
També cal dir que a qui li vaig sentir dir que Física o Química és el millor que hi ha a la televisió és, com ja he dit, una “nena” de 15 anys.
El més habitual en aquestes sèries és veure uns personatges totalment estereotipats: la noia guapa i tonta, el noi malcarat, l’homosexual, la xica intel·ligent i amb ulleres de cul de got, el noi guapo a qui totes li van al darrere i que oh!, justament té un cor que no li cap al cos. En aquest sentit els moviments feministes queden relegats a una lluita superficial sense importancia alguna, igual que tots els temes relacionats amb la sexualitat. Les moralines més inocents i els personatges més tópics son les marques d'unes relacions previsibles y manides. En aquest sentit s'acaba ridiculitzant a si mateixa al no encabir altres posibles víes de conflictes i de tancaments d'aquests.
Els temes que surten són dels més comúns (recursos habtiuals en la televisió): racisme, drogues, anorèxia, relacions sexuals... De tot, i com a objectiu representar la realitat. Tot i així, no sé si s’aconsegueix aquest propòsit. Si intenten educar als nens -ajudar als pares- no se n’ensurten, o si volen donar més poder als professors, tampoc.
Sèries amb un èxit ja no sorprenent, que en realitat no aporten res ni cinematogràfic ni culturalment parlant. Són morboses, això sí. Enganxen al públic, sobretot juvenil, intentant que aquest s’hi senti identificat. I sí, això sí que ho aconsegueixen.
Però no són res de l’altre món, bé a ser la mateixa “porqueria” que Operación Triunfo o Gran Hermano, però en ficció. No fan pensar al públic, no el volen mentalitzar de res, el director no aconsegueix cap mèrit i el joc del montatge és monòton i gens espectacular.
També cal dir que a qui li vaig sentir dir que Física o Química és el millor que hi ha a la televisió és, com ja he dit, una “nena” de 15 anys.
per: Meritxell Monje


