De com fer una bona pel·lícula amb un mal pressupost

1,5 milions d'euros. Això és el que va costar a Jaume Balagueró y Paco Plaza rodar el film REC, una aposta pel cinema de terror, de producció espanyola –està rodada a Barcelona–, estrenada l'octubre de 2007.

Des del primer moment, la pel·lícula es carrega tota la semiòtica del cinema, i beu molt dels gèneres televisius, especialment del reportatge (no en va, està rodada com a fals documental). Està gravada amb una sola càmera a l'espatlla tota l'estona, i en temps continu, que només salta en els moments on el suposat càmera atura la gravació. En efecte, el càmera és un personatge més de l'acció, al qual sentim encara que no en veiem la cara en cap moment.

Degut a això, ens trobem davant d'una intencionada estètica bruta, amb fotografia fingidament desacurada, moviments ràpids de càmera i salts "no editats" entre els talls de temps. Aquest burlament del llenguatge audiovisual, aquest "avorriment" a nivell estètic, aconsegueix però l'efecte contrari: estem tant acostumats a les grans produccions de pel·lícules pensades fins al detall, que s'agraeix l'espontaneïtat de REC; una espontaneïtat que, a més, ajuda a reforçar el missatge del film –basat en l'acció–, enganxa, no avorreix i manté expectant fins al final.

REC no és la típica pel·lícula de terror; és alguna cosa més –si més no, més diferent–. La simplicitat de mitjans no només és veu compensada per tota la construcció fílmica i creativa, sinó que, a més, la justifica i la reforça. No en va, malgrat el seu pressupost, aconseguí situar-se entre les 100 pel·lícules més taquilleres dels Estats Units el 2007, al costat de films amb produccions milionàries. També ha guanyat 4 premis del Festival Internacional de Cinema de Sitges, entre ells millor director i el gran premi del públic.

L'any passat es va estrenar als Estats Units Quarantine, un remake a l'americana de REC. A més, els dos directors ja preparen la segona part de REC, prevista per a aquest any, que promet ser tant claustrofòbica i interessant com la primera.

per: Xavier J. Triguero

La vida al revés

Què passaria si el món anés al revés que tu? O més ben dit, que tu anéssis al revés d’ell? Aquesta és la base principal de El curioso caso de Benjamin Button. El film tracta de la vida de Benjamin, un nen que neix com un vell de 80 anys i que mor com un nadó. Per tant, que creix biològicament enrere. Mentre el seu temps va passant ell farà amics, trobarà l’amor i seguirà el camí fins a la mort inexorable.

Amb una gran interpretació de Brad Pitt, la pel·lícula és una fàbula fantàstica i surrealista, que ens parla de la vida tot homenatjant-la com una experiència única. Trista, delicada i profundament bella, ens fa reflexionar com en pot arribar a ser d’extranya la vida i com n’és d’important estimar-la i gaudir-la al màxim, sense temor ni prejudicis.

Podem dir que El curioso caso de Benjamin Button és una pel·lícula amb una adaptació magistral de la Era del Jazz de Francis Scott Fitzgerald; direccionada cap a qualsevol amant del cinema, idolatrador de Pitt o Cate Blanchett, i amb temps, ja que la pel·lícula dura quasi tres hores. Dirigida amb gran mèrit pel director David Fincher, era una de les preferides per a guanyar algun dels 13 Òscars als quals estava nominada i sense dubte es pot convertir en una gran pel·lícula de culte.

per: Meritxell Monje

Carretera cortada

Este ultimo mes se ha vivido una lluvia de galas y festivales que han servido más que nunca como guía de películas a estrenar en España. Pero dejando de lado el penoso trato de las distribuidoras a nuestro mercado me centraré en una película que excepto en los Globos de Oro ha pasado casi desapercibida en el resto de grandes premios, Revolutionary Road. El ultimo trabajo de Sam Mendes ha sido tratado por la crítica y por las productoras con una frialdad irónica dado el tono del film.

La promoción vino dada por su mayor baza, la que más podía acercarla al gran público: los actores principales. El elenco, algo escueto pero sobre cuyos hombros cae el peso del relato. Leonardo diCaprio está sorprendente en el papel de Frank, un joven casado que pierde sus ambiciones en un mundo de Rutina, Kate Winslet encarnando de forma soberbia a su esposa April, una mujer fuerte e idealista ahogada por las labores y responsabilidades como madre y ama de casa. Desde el breve prólogo ambos son retratados por su potencial y por lo abierto de su mentalidad; a medida que avanza el relato todo va acercándose hacia la incomprensión. El verismo que le dan los actores a sus papeles se complica cuando ambos se alejan del espectador en decisiones claramente contrapuestas a lo esperado. También hay que hacer mención a Michael Shannon, cuyo pequeño pero esclarecedor papel eleva la intensidad de las discusiones, aunque se abuse en alguna ocasión de este para guiar a los espectadores.

Sobre la dirección de Mendes aquí su mirada es menos cercana de lo habitual, con planos muy cerrados de bastante duración, diálogos calmados y siempre hacia los personajes pero nunca junto a ellos. Esa es la sensación de distanciamiento que deja en manos del espectador el posicionamiento moral aunque en el final se le den las ultimas pinceladas a una historia que deja esas ilusiones y sueños comunes (como el sueño americano) como un engaño. El propio sistema ejerce una presión invisible sobre todos. Para contarlo quizás no hubiese necesitado de un metraje tan extenso, ni de repetir en exceso ciertas situaciones; pero así el lema es más claro y doloroso. El ritmo es el otro posible achaque, muy pausada e incluso lenta puede aburrir a más de uno si no quiere aprovechar todo el tiempo que se le regala para la reflexión.

En términos de temática es cierto que aborda algunas ideas de American Beauty, la primera y galardonada película del mismo director, sin embargo aquí todo es más serio y más directo. La máscara de felicidad que rodeaba a los protagonistas de la anterior no aparece en ningún momento en esta. Todo es más tosco y más real y por lo tanto mucho menos agradable. No es un filme que vaya para todos los gustos, de hecho ese ritmo junto a la continua reflexión sobre los sueños frustrados forman un drama de difícil digestión.

por: Joaquim Navarro

Robert Capa, Aquí

Robert Capa, aquí... i es que va estar a Tarragona el 15 de gener de 1939.

Aquest va ser un fatídic dia pels tarragonins i es que Franco va ordenar la invasió de Tarragona.

Però retornant a Robert Capa, fou un fotògraf nascut a Hongria, favorable al partit socialista que, amb l'arribada d'Adolf Hitler al poder,es va haver d'exiliar primer a França, i després, al esclatar la guerra civil espanyola, va emprendre la seva aventura de la vida cap a Espanya per ser corresponsal en diversos diaris..


Aquí va fer un extens reportatge fotogràfic de la guerra civil, però ho va fer d'una manera que en aquell moment es considerava revolucionària, i es que no es centrava ni en les trinxeres ni en els soldats, sinó en plasmar les vivències de la gent del carrer.

Així es com va retratar la Tarragona d'aquell 15 de gener, d'entre les fotos es veuen com la gent, majoritàriament dones, nens i ancians, amb els seus cabaços i poques pertincençes més, caminen per llocs tan coneguts com son l'Avinguda Ramon i Cajal o la Rambla Nova i emprenen camí cap a Barcelona.

Però el trajecte era llarg, i mentre uns esperaven que els portessin els camions de refugiats, altres decidien anar pel seu propi medi, o , els més afortunats, amb el seu carro tirat pels burros. Si mires les fotografies, resulta curiós veure el que a aquesta gent els hi semblava important: uns portaven un armari amb la dot, altres portaven el llit del nen mentre que ells es conformaven amb un simple matalàs, però el que predominava era l'oli i el vi, el que en aquests moments era més valuós que la moneda, ja que els hi permetia bescanviar-ho per menjar o allotjament.

La imatge més impactant és la d'una dona retratada en dos o tres fotos, i es que acaben de bombardejar el seu carro, emportant-se la seva família i animals. No es veu l'expressió de la seva cara, però no importa, ja que la imatge es torna rellevant amb les paraules de Robert Capa, que deia que la dona no responia quan ell la cridava i que tan sols encertava en donar voltes al voltant del carro sense saber que fer. Realment és una escena molt tètrica i ple d'impotència, a on un no pot fer més que pensar amb l'absurditat de l'ésser humà.

En resum, amb aquesta exposició un es posa en la pell d'aquesta gent, del sofriment que és deixar la teva terra, primer la teva ciutat, i qui sap si després, el teu país, deixant enrere tot allò material e immaterial que conforma el teu ser i les teves vivències. Un no deixa de pensar que nosaltres podríem haver sigut aquesta gent, ja que aquesta guerra no era ni al Vietnam, ni a la Xina, sinó a la nostra pròpia ciutat.

per: Nur Ortega

Doctor, doctor, necessito una bona dosis de qualitat...

Des de ja fa un parell d'anys, ens trobem davant d'una allau de ficció estrangera a la nostra televisió, fenòmen que s'exten a tota velocitat i no sembla que hagi de parar. Això provoca que la ficció de producció nacional es vegi cada cop més desplaçada i acossada per aquests bàrbars, provinents principalment d'Estats Units i Anglaterra.

Però si ens posem a observar les nostres series amb certa mirada crítica (o sense ella també), veurem que tenim sort que estiguin desapareixent. De fet, els últims intents de les diferents cadenes nacionals per reviure la nostra ficció són la mostra més clara i sorprenent de com es poden fer les coses malament. I d'un d'aquest projectes parlaré, del que ha estat estrenat més recentment: Doctor Mateo.

Aquesta sèrie es fonamenta en una d'aquestes famoses “inspiracions” o “adaptacions” que s'han posat de moda: en aquest cas la inspiració prové de la serie britànica Doc Martin. Bé, si no fos perquè els productors ho anomenen adaptació, juraria que és un calc de la sèrie original, ja que casualment s'hi produeixen les mateixes situacions i, en molts casos, els mateixos diàlegs (traduïts, es clar, que és una adaptació). Això si, l'argument de la sèrie britànica s'adapta prou bé a la geografia i gust espanyol: un metge de reconegut prestigi, que treballa en un dels millors hospitals del món, es veu impulsat a canviar de vida i retornar al poble on va passar part de la seva infantesa per treballar-hi com a únic metge. Els motius d'aquest canvi de vida, i els constrastos de la personalitat urbanita del metge amb l'ambient rural són les dues línies argumentals més importants. Tampoc hi falta, però, la necèssaria (o no) història d'amor. Per sort, tota l'acció es realitza intentant allunyar-se de la visió ja gastada de la població rural i dels tòpics (encara que no sempre ho aconsegueix).

Un cop superada la sensació de deja vu que podem sentir després d'haver vist el primer capítol de Doc Martin i de Doctor Mateo, podem començar a observar les diferències que marquen la segona com a producte nacional. Primer amb cares conegudes al nostre panorama televisiu com són Esperanza Pedreño i Alex O´Dogherty (de Càmera Café), Gonzalo de Castro (de Siete Vidas) o Natalia Verbeke (de Los Serrano). Per sort els actors s'intenten allunyar dels seus personatges d'altres sèries, amb resultats bons en general, excepte en el cas d'Esperanza Pedreño que molts cops ens trasllada davant de la màquina de café de Telecinco. Especial menció a Gonzalo de Castro, que fa una excel·lent feina al encarnar un personatge totalment oposat al seu Gonzalo de Siete Vidas, i al fer-ho amb prou convincència.

En l'apartat tècnic ens emportem una sorpresa, segurament la única que presenciarem en tota la sèrie. Gràcies a que s'hi ha invertit un gran pressupost (gastat en gran part en els actors), podem gaudir d'una serie formalment decent. Hem de parar especial atenció a la fotografia, que crida bastant l'atenció a l'espectador, tot i que també ha d'agrair molt als magnífics paissatges naturals asturians on succeix tota l'acció (gran elecció del equip de producció).

Un cop llegit el meu post, molta gent podria pensar que odio la ficció espanyola, i especialment aquesta sèrie. La realitat s'allunya d'això: si fem una comparació internacional, Doctor Mateo no dona ni per omplir hores intempestives en els canals menys vistos de la televisió americana; en canvi, vista la resta de producció pròpia que ha tingut èxit al nostre país, podriem considerar que aquest ha estat un pas més cap a una ficció d'una mica més qualitat a Espanya, tot i que continua sent un producte regular amb bastants errors (i això que he intentat evitar les comparacions entre la nostra versió i la britànica més enllà de la narrativa).

per: Jordi Arnau

Importem el dissabte

Des de fa tres setmanes a Espanya tenim un nou tipus d'entreteniment a l'abast de tothom. El dia 5 de febrer es va estrenar Saturday Night Live, l'adaptació del late show homònim dels Estats Units. Que molts dels convidats no sàpiguen pronunciar bé el nom original del programa no ha sigut motiu per canviar-lo. Per tant, Cuatro intenta fer-nos creure que els caps de setmana ja comencen els dijous. Això ho fa amb l'explicació que es vol ser fidel al format original, però les relacions amb aquest són difícils de trobar.

El nivell de l'original americà, del qual van sortir grans còmics de Hollywood, és gairebé inabastable i per tant, la diferència entre les dues versions era immensa des del principi. No obstant, una adaptació d'un format tan famós també pot tenir prou èxit a Espanya, com mostren les quotes: uns 2,5 milions d'espectadors van veure el programa la nit que es va estrenar.

Malauradament, que un programa tingui èxit no significa que sigui bo. En el cas de Saturday Night Live Espanya només puc afirmar aquesta teoria. Des d'un punt de vista tècnic és un programa molt pobre amb un so poc treballat. Aquesta pobresa també es manté durant els sketches, que, amb una durada d'entre tres i cinc minuts, sovint són massa llargs i no tenen un final adequat. L'espectador espera durant tota la durada algun gran gag que el faci petar-se de riure, però en lloc d'això rep una sèrie d'acudits mediocres on rarament es troba un punt de clímax.

Per culpa de la durada dels sketches, Saturday Night Live sembla allargar-se eternament, per aquesta raó no he pogut mirar cap episodi sencer. Les cares conegudes de l'equip bàsic de SNL, Eva Hache, Yolanda Ramos, Edu Soto, Secun de la Rosa i Gorka Otxoa no arriben a pujar el nivell de l'adaptació i alguns dels còmics invitats com ara Paco León deuen estar acostumats a un altre tipus d'humor.

En conclusió, opino que Saturday Night Live ja va generar interès abans de l'estrena i per això aquesta va tenir tant d'èxit. És una producció millorable, molt millorable, però potser aquest és el seu punt fort: pot evolucionar. El problema a l'entreteniment és que es dóna molt poc temps per evolucionar i si el nombre d'espectadors continua baixant, em temo que no arribarem a veure el costat realment graciós de SNL.

Una mica d'esperança ens dóna el fet que molts programes famosos tenien un nivell poc elevat als seus primers episodis, especialment les adaptacions de shows americans. Però fins i tot a l'original Saturday Night Live de la NBC li costava guanyar i mantenir l'audiència. Saturday Night Live de Cuatro es mereix una oportunitat!

per: Kat Launert

Cuando baja la audiencia sube la temperatura

La diversidad de programación con que contamos hoy en día hace que la audiencia reciba un bombardeo masivo de series muy variopintas: extraterrestres y ciencia ficción, asesinatos y misterio, abogados y cinismo...; sin embargo, uno de los clichés que mejor ha funcionado siempre se encuentra en los hospitales: desde la mítica Urgencias a la actual House pasando por producciones españolas como Hospital Central y un sinfín de títulos que, con sus peculiares casos, volverían hipocondríaco al más entero.

Las series de médicos, pues, suelen gozar de éxito y popularidad, pero no siempre es así. Veamoslo en un ejemplo: mientras que Anatomía de Grey se ha mantenido al frente como líder de audiencia en varias de sus cinco temporadas, Private Practice, su serie secuela, ha vivido la situación contraria. Fruto de la misma creadora y con personajes en común, ¿por qué este abismo de popularidad entre ambas clínicas?

Basta con ver cinco minutos de Anatomía de Grey para darse cuenta de que los casos médicos o el rigor profesional no son los puntos fuertes: el carisma del elenco de actores junto a su facilidad para los deslices entre sabanas, en cambio, si marcan la diferencia. Así pues, el hospital y sus casos son solo el marco en el que los protagonistas desarrollaran su personalidad; eso sí, con tal variedad que es imposible que el público no se sienta identificado en algun momento.

Y de la más precisa cirugía pasamos a la homeopatía: un giro de 180º es el que experimenta Shonda Rhymes, la creadora de Grey’s, para dar vida a su nueva serie Private Practice. Cambiamos el Seattle Grace por el Oceanside Wellness y el éxito por el fracaso: a pesar de contar con una de las estrellas de la serie principal, Addison Montgomery (Kate Walsh) la medicina alternativa ha dado tan tristes frutos que Shonda ha tenido que desempolvar su última arma: el crossover.

Dos mundos completamente distintos se ven unidos por el hilo de la falta de audiencia de Private Practice en un argumento flojo y mal estructurado. Se recuperan historias cuyos finales ya se habían enterrado y olvidado y se les pegan trozos de la nueva serie, compartiendo capítulos que obligan al público a ver ambas partes para entender la trama.

El resultado de esta encruzijada se pudo seguir el 12 y el 19 de febrero en Estados Unidos y llegará a España en las próximas semanas. Esta semilla sí ha dado su fruto y los 6-7 millones de audiencia habitual para Private Practice se convirtieron en unos 13 millones para los dos capítulos del cruce.

Y una vez recuperada la normalidad en ambas clínicas nos preguntamos ¿merecerá la pena este empujón de Anatomía de Grey a su hermana pequeña? ¿Se mantendrán las audiencias o cerrará sus puertas la medicina alternativa?

Estába claro que Private Practice no podía ser Anatomía de Grey, pero ya se sabe, cuando baja la audiencia, sube la temperatura.

por: Anna Rubio