Nedar és bo per a l'esquena...

El dia 27 d'abril del 2009 el Caixafòrum de Tarragona va oferir als interessats l'oportunitat de veure i contemplar el primer llargmetratge de Carla Subirana, titulat Nedar, un documental molt personal, explicat en primera persona.

És una recerca de la pròpia identitat. La història d'una dona que investiga qui era el seu avi, què va fer i per què havia de morir. Joan Arroniz, originalment de Murcia, va morir afusellat l'any 1940. Això és tota la informació que la directora i protagonista li va treure a la seva àvia abans de la mort d'aquesta. Carla va començar a investigar i a descobrir noves veritats sobre el seu avi. Amb testimonis i experts com Joaquim Jordà o Abel Folk que li donaven consells i la guiaven, Subirana va arrossegar a la llum informacions i filmar imatges amb les que va crear una obra meravellosa, amb un ritme descelerat però no massa lent, sobre el camí cap a la veritat. Durant anys d'investigació, va descobrir que el seu avi havia atracat una tenda i per això havia sigut afusellat.

Mentre busca la veritat sobre el passat, també documenta la tràgica realitat del present. La seva mare mostra un estat avançat d'Alzheimer i ella la recolza i ajuda amb els exercicis que ha de fer. La tendresa que transmeten aquestes imatges connecten amb els espectadors i fan reflexionar sobre la pròpia vida, sobre les relacions amb la família, sobre el passat i el futur.

La càmera és un testimoni en el seu camí cap a la veritat i a través de totes les dificultats i les tragèdies a les que s'ha afrontar en aquesta família de dones. Bàsicament, podem dir que és un documental expositiu, ja que la veu en off, de la Carla mateix, sovint explica cada detall, fins i tot les informacions que ja ens donen les imatges. En altres moments, Subirana ofereix imatges en blanc i negre que representen com s'imagina ella el seu avi i la relació d'aquest amb la seva àvia.

Amb la barreja de imatges sobre el procés de la seva investigació i gravacions de la seva família, Subirana crea un ambient familiar emocional i tràgic. És una obra molt personal, però la directora transmet la sensació que el mateix espectador pot formar part d'aquestes situacions i que el que li ha passat a ella, li podria passar a tothom.

Per enllaçar millor les diferents parts, utilitza imatges d'ella mateixa a la piscina. Això ho fa per donar a l'espectador temps per reflexionar sobre el que ha vist i entendre-ho. A més, relaciona l'aigua amb aquestes reflexions i la memòria. L'únic punt de crítica és el fet que aquesta relació entre l'aigua i les reflexions no queda prou clar al documental. Però en general, Nedar és una forma de fer documentals completament diferent i molt agradable, fàcil de digerir i que connecta immediatament amb el públic.

per: Kat Launert

Esas amas de casa tan desesperadas

Un travelling inicial nos deja ver la magnificencia del típico barrio residencial: el día empieza, los maridos se van a trabajar y las amas de casa se ocupan de sus hogares. Nada puede romper la perfección de esa solemne imagen americana. Espera, ¿Qué ha sido eso? ¿Alguien ha disparado una pistola?

Apenas había pasado el primer minuto del episodio piloto cuando una de las protagonistas se pegó un tiro. Marc Cherry, el creador de Mujeres Desesperadas, debió pensar que no hacía falta andarse con rodeos y que un capítulo era suficiente para presentar a sus protagonistas y el misterio que las iba a rodear: el suicidio de una vecina y amiga.

Este fue el pistoletazo de salida (y nunca mejor dicho) de una de las series que devolvió a la ABC el rumbo que había perdido, y es que aunque a simple vista veamos una comedia como tantas hay, los sótanos del barrio residencial de Wisteria Lane ocultan tanto misterio, tragedia y cinismo que es imposible dejarlo pasar.

Bree (Marcia Cross), Lynette (Felicity Huffman), Susan (Teri Hatcher) y Gabrielle (Eva Longoria) son cuatro amas de casa desesperadas que nos abren las puertas a un catálogo de estereotipos: Bree es una ama de casa cuya única misión es alcanzar la perfección en sus tareas; Lynette es una ejecutiva que cambia las reuniones por los pañales y los trabajos domésticos; Susan es una divorciada que no sabe ni poner una lavadora y Gabrielle es una modelo frívola que vive de su cara bonita.

Sin embargo, tras esta máscara de “otra típica serie de la Fox” se esconde una crítica a esa despreocupada clase social. Con una mezcla de humor, ironía, cinismo y sátira se nos da a entender que no es oro todo lo que reluce, que el dinero no compra la felicidad y que América sigue siendo un mundo aparte. Además, a pesar de estar dirigida por un hombre la serie trata de buscar una forma de puesta en escena que explore el deseo femenino y que intenta que las mujeres se sientan identificadas. Veamos sino, la doble cara que ocultan las protagonistas más allá de sus clichés.

Tras la perfección de Bree se encuentra una mujer vacía que intenta reinventarse a sí misma; Lynette es el ejemplo de cómo no rendirse nunca ante nada; Susan enseña que no hace falta ir pidiendo perdón ante el mundo por ser soltera y Gabrielle muestra la otra cara de ese feminismo arraigado en que la mujer siempre es la víctima: mientras goza con los regalos de su marido disfruta del cuerpo de su jardinero. En parte podríamos decir que la faceta cómica de las protagonistas y de sus situaciones desestabilizan las jerarquías sociales tradicionales: aquí mandan ellas.

Tras cuatro años en antena ya era hora de darle un pequeño empujón. La quinta temporada, pues, da un paso de gigante y nos lleva cinco años más adelante: los misterios ya no están solo en el presente sino que deberemos indagar en ese lapso de tiempo para comprender como han llegado hasta aquí.

La serie cuenta con la inestimable ayuda de Mary Alice Young, la suicida del primer episodio, que con su voz en off desde el más allá dará vida a las historias, contará los secretos más recónditos y terminará haciendo que el público derrame alguna que otra lágrima: incluso las historias más divertidas e inversemblantes pueden guardar tragedias incontables.

Así pues esta mezcla de comedia y drama con una irónica sátira de la sociedad produce una gran aceptación entre el público en general, pero también entre comunidades concretas, como por ejemplo, el colectivo homosexual. Desde la primera temporada y hasta la presente se muestra la evolución de un personaje homosexual desde que sale del armario y vive una dura situación de incomprensión hasta la total aceptación de la homófoba de su madre.

Además, en la quinta temporada (todavía en emisión en Estados Unidos) se introducirá algún que otro personaje femenino de tendencia homosexual: el lesbianismo hará sus cameos por Wisteria Lane dejando al público bastante sorprendido.

Aunque hayan pasado ya cinco años, Marc Cherry asegura que le queda cuerda para dos más y que ya tiene la escena final pensada. Sin desvelar nada más, el creador deja que crezca el suspense y que nos invadan los misterios de estas amas de casa tan desesperadas.

por: Anna Rubio

Los olvidados (1950)

• Género: Realismo
• Duración: 80 min.
• Dirección: Luis Buñuel

Recordar las cosas que siempre pasamos por alto, y resaltarlas de una forma tan explícita, en un lugar donde la sociedad se mueve tan rápido, en especial en ciudades tan grandes, es la película de Los olvidados realizada por Luis Buñuel. Una de las que volvió a impulsarlo a su carrera cinematográfica.

Una largometraje en el que se retrata a un grupo de niños que viven en la calle, todos ellos sin padres, y dependiendo y sobreviviendo del robo. Aquí se mezclan ciertos valores, como amistad, honradez, con algunos temas que resultan malos. La trama principalmente se desarrolla debido a que el Jaibo (Roberto Cobo) recién salido de la correccional, decide tomar venganza con quien lo delató. Pedro (Alfonso Mejia) lo guía y observa como asesina al supuesto delator de ahí se desarrolla el drama que llevará a un trágico y triste final.

Esta película tiene un estilo realista como el que se comenzaba a realizar en esas fechas por directores italianos como Roberto Rossellini, es decir planos abiertos, donde los personajes se funden con el escenario, el cual es real. Sin embargo cabe destacar que como era clásico de Buñuel, maneja mucho el tema del surrealismo, algo que se vendrá desarrollando tiempo después por distintos artistas como Salvador Dalí, Andre Breton, Triztan Tzara, etc.

Aquí se observa un claro estudio a los temas de la región de México, desde los sistemas de justicia, hasta las maneras de comportamiento de las personas y claro una serie de contrastes en la realización que permiten al espectador interrogar sobre la posición en la que él se encuentra.

por: Hugo Fco. Caro

Una parella de tres

Una parella de tres tracta la història d’un matrimoni que decideix fer canvis a la seva vida: canviar de casa i ciutat, trobar una bona feina, gaudir dels moments i ampliar la família.

John Grogan (Owen Wilson) veu com enfrontar-se a tots aquests desafiaments pot tenir un final negre, sobretot criar a un nen, per això decideix regalar-li un gos a la seva dona Jenny (Jennifer Aniston), per començar a practicar fer-se càrrec al cent per cent d’un altre ésser.

El director David Frankel, que també ha dirigit El diable vesteix de Prada, ha aconseguit que el "personatge principal", que és un gos, no faci ombra a altres temes rellevants de la vida de la parella. El ritme és interessant i no es fa avorrit; i la fotografia està aconseguida.

Wilson i Aniston fan la seva feina i es guanyen el públic amb la seva estratègia còmica i carinyosa i amb uns personatges totalment estereotipats. Tot i que la pel·lícula no té res d’especial, fa que tots els membres de la família puguin gaudir una bona estona d’una pel·lícula agradable amb moralina final.

A més a més la pel·lícula segueix l’última línia de moda: films amb gossos, ja que fa pocs mesos sortiren Un Chiwawa a Beverly Hills i Hotel per a gossos.

• EL MILLOR: Es gaudeix de la presència d’un gos molt simpàtic.
• EL PITJOR: És una altra pel·lícula americana sense cap aportació especial.

per: Meritxell Monje

Extreu les pròpies conclusions

El cicle "Documental + Debat" ens portava el passat dijous 12 de març al CaixaFòrum de Tarragona la projecció Useless (Jia Zhang-Ke, Xina, 2007). Useless és un documental no narratiu que fa un retrat de la Xina actual i els forts processos de canvi en què es troba immersa. La pel·lícula és la segona d'una trilogia, que va començar amb Dong (2006) –protagonitzada pel pintor Liu Xiaodong– i es clourà amb un film sobre un arquitecte.

En aquesta entrega, el fil conductor és Ma Ke, una dissenyadora de moda que pretén fer prendes amb un valor afegit –és a dir, roba de qualitat però inspirada en la Xina, sense necessitat d'importar-la d'altres nuclis productors– en una societat tan utilitarista com la xinesa. Ma Ke pertany a una classe emergent creadora, sorgida de la febre cultural que prové de les universitats arran dels fets de 1989.

La pel·lícula està dividida en tres parts: la primera part mostra els treballadors del tèxtil xinès, és a dir de la producció industrial i en sèrie; la segona és on seguim a Ma Ke en el seu treball; i en la tercera veiem la situació del tèxtil en els vestits d'una societat rural, empobrida: la minera. Aquestes tres peces que conformen el film no estan enllaçades; és a dir, l'ordre no respon a una narrativa sinó a una necessària successió d'imatges, fins arribar al final, que ens mostra els miners despullats –l'absència de roba– a les dutxes. És l'espectador el qui ha de fer l'exercici de relacionar, contraposar o negar les diferents imatges que se li van presentant, és a dir, qui ha de fer el darrer muntatge del film. Per tant, no és un reportatge denúncia sobre la situació crítica de la Xina, sinó una visió pròpia i oberta a que cadascú extregui les pròpies conclusions.

Un altre dels enginys de la pel·lícula és com el director ha volgut mostrar les contradiccions de la classe artista. Per exemple, Ma Ke s'inspira en els procediments artesanals per a confeccionar les seves peces, com a reivindicació; en canvi acaba venent-les a París, on veiem que les presenta.

L'absència de narrativitat se supleix amb molts jocs de llenguatge i la complicitat de l'espectador. A través de decisions estètiques concretes –músiques, so ambient, seguiment de personatges...– el director ens orienta per aquesta particular visió de la Xina moderna.

Per concloure: Useless no és una pel·lícula mastegada, per anar a passar l'estona –això es fa palès veient la quantitat de desercions que hi va haver durant la seva projecció al CaixaFòrum–; al contrari, és un exercici que requereix una reacció i una interacció amb el receptor, a la qual potser no estem acostumats. Per això és d'agrair una programació com la de "laCaixa" que permeti al públic acostar-se a aquest cinema, no només amb les projeccions sinó amb les explicacions posteriors.

per: Xavier J. Triguero