Des de ja fa un parell d'anys, ens trobem davant d'una allau de ficció estrangera a la nostra televisió, fenòmen que s'exten a tota velocitat i no sembla que hagi de parar. Això provoca que la ficció de producció nacional es vegi cada cop més desplaçada i acossada per aquests bàrbars, provinents principalment d'Estats Units i Anglaterra.
Però si ens posem a observar les nostres series amb certa mirada crítica (o sense ella també), veurem que tenim sort que estiguin desapareixent. De fet, els últims intents de les diferents cadenes nacionals per reviure la nostra ficció són la mostra més clara i sorprenent de com es poden fer les coses malament. I d'un d'aquest projectes parlaré, del que ha estat estrenat més recentment: Doctor Mateo.
Aquesta sèrie es fonamenta en una d'aquestes famoses “inspiracions” o “adaptacions” que s'han posat de moda: en aquest cas la inspiració prové de la serie britànica Doc Martin. Bé, si no fos perquè els productors ho anomenen adaptació, juraria que és un calc de la sèrie original, ja que casualment s'hi produeixen les mateixes situacions i, en molts casos, els mateixos diàlegs (traduïts, es clar, que és una adaptació). Això si, l'argument de la sèrie britànica s'adapta prou bé a la geografia i gust espanyol: un metge de reconegut prestigi, que treballa en un dels millors hospitals del món, es veu impulsat a canviar de vida i retornar al poble on va passar part de la seva infantesa per treballar-hi com a únic metge. Els motius d'aquest canvi de vida, i els constrastos de la personalitat urbanita del metge amb l'ambient rural són les dues línies argumentals més importants. Tampoc hi falta, però, la necèssaria (o no) història d'amor. Per sort, tota l'acció es realitza intentant allunyar-se de la visió ja gastada de la població rural i dels tòpics (encara que no sempre ho aconsegueix).
Un cop superada la sensació de deja vu que podem sentir després d'haver vist el primer capítol de Doc Martin i de Doctor Mateo, podem començar a observar les diferències que marquen la segona com a producte nacional. Primer amb cares conegudes al nostre panorama televisiu com són Esperanza Pedreño i Alex O´Dogherty (de Càmera Café), Gonzalo de Castro (de Siete Vidas) o Natalia Verbeke (de Los Serrano). Per sort els actors s'intenten allunyar dels seus personatges d'altres sèries, amb resultats bons en general, excepte en el cas d'Esperanza Pedreño que molts cops ens trasllada davant de la màquina de café de Telecinco. Especial menció a Gonzalo de Castro, que fa una excel·lent feina al encarnar un personatge totalment oposat al seu Gonzalo de Siete Vidas, i al fer-ho amb prou convincència.
En l'apartat tècnic ens emportem una sorpresa, segurament la única que presenciarem en tota la sèrie. Gràcies a que s'hi ha invertit un gran pressupost (gastat en gran part en els actors), podem gaudir d'una serie formalment decent. Hem de parar especial atenció a la fotografia, que crida bastant l'atenció a l'espectador, tot i que també ha d'agrair molt als magnífics paissatges naturals asturians on succeix tota l'acció (gran elecció del equip de producció).
Un cop llegit el meu post, molta gent podria pensar que odio la ficció espanyola, i especialment aquesta sèrie. La realitat s'allunya d'això: si fem una comparació internacional, Doctor Mateo no dona ni per omplir hores intempestives en els canals menys vistos de la televisió americana; en canvi, vista la resta de producció pròpia que ha tingut èxit al nostre país, podriem considerar que aquest ha estat un pas més cap a una ficció d'una mica més qualitat a Espanya, tot i que continua sent un producte regular amb bastants errors (i això que he intentat evitar les comparacions entre la nostra versió i la britànica més enllà de la narrativa).
per: Jordi Arnau
0 confessions: