Robert Capa, aquí... i es que va estar a Tarragona el 15 de gener de 1939.
Aquest va ser un fatídic dia pels tarragonins i es que Franco va ordenar la invasió de Tarragona.
Però retornant a Robert Capa, fou un fotògraf nascut a Hongria, favorable al partit socialista que, amb l'arribada d'Adolf Hitler al poder,es va haver d'exiliar primer a França, i després, al esclatar la guerra civil espanyola, va emprendre la seva aventura de la vida cap a Espanya per ser corresponsal en diversos diaris..
Aquí va fer un extens reportatge fotogràfic de la guerra civil, però ho va fer d'una manera que en aquell moment es considerava revolucionària, i es que no es centrava ni en les trinxeres ni en els soldats, sinó en plasmar les vivències de la gent del carrer.
Així es com va retratar la Tarragona d'aquell 15 de gener, d'entre les fotos es veuen com la gent, majoritàriament dones, nens i ancians, amb els seus cabaços i poques pertincençes més, caminen per llocs tan coneguts com son l'Avinguda Ramon i Cajal o la Rambla Nova i emprenen camí cap a Barcelona.
Però el trajecte era llarg, i mentre uns esperaven que els portessin els camions de refugiats, altres decidien anar pel seu propi medi, o , els més afortunats, amb el seu carro tirat pels burros. Si mires les fotografies, resulta curiós veure el que a aquesta gent els hi semblava important: uns portaven un armari amb la dot, altres portaven el llit del nen mentre que ells es conformaven amb un simple matalàs, però el que predominava era l'oli i el vi, el que en aquests moments era més valuós que la moneda, ja que els hi permetia bescanviar-ho per menjar o allotjament.
La imatge més impactant és la d'una dona retratada en dos o tres fotos, i es que acaben de bombardejar el seu carro, emportant-se la seva família i animals. No es veu l'expressió de la seva cara, però no importa, ja que la imatge es torna rellevant amb les paraules de Robert Capa, que deia que la dona no responia quan ell la cridava i que tan sols encertava en donar voltes al voltant del carro sense saber que fer. Realment és una escena molt tètrica i ple d'impotència, a on un no pot fer més que pensar amb l'absurditat de l'ésser humà.
En resum, amb aquesta exposició un es posa en la pell d'aquesta gent, del sofriment que és deixar la teva terra, primer la teva ciutat, i qui sap si després, el teu país, deixant enrere tot allò material e immaterial que conforma el teu ser i les teves vivències. Un no deixa de pensar que nosaltres podríem haver sigut aquesta gent, ja que aquesta guerra no era ni al Vietnam, ni a la Xina, sinó a la nostra pròpia ciutat.
per: Nur Ortega
0 confessions: