Perduts per una sèrie

La televisió ha creat, des de que va aparèixer, un efecte de fidelització i seguiment molt important en el seu públic. Des dels presentadors i estrelles mediàtiques de la petita pantalla fins a les sèries o programes han estat objecte d'admiració i fins i tot idolatració. I en els últims anys, potser han estat les sèries l'exemple més gran d això. Després d'una producció massiva de sèries d'alt pressupost i qualitat provinent de nord-amèrica, la gent ha recuperat l'interès en la ficció televisiva. I l'espurna que va encendre aquest boom televisiu va ser una sèrie que ja s'ha convertit en objecte de culte: Lost. Perdidos, que és com la coneixem aquí, va ser un fenomen televisiu a gran part del món, fins i tot a casa nostra. Però com que la televisió pública va maltractar aquesta sèrie (canvis d'horari continus, mala planificació al emetre les temporades, etc.) hem hagut d'esperar a que un altre canal comprés Perdidos per poder-ne disfrutar amb certa continuïtat. Aquest moment ha arribat, i ha estat Cuatro qui ha situat aquesta ficció a les tardes dels diumenges, amb diversos capítols consecutius (ni més ni menys que sis capítols seguits el primer dia).

I es que ens trobem davant d'una sèrie poc corrent. A Perdidos veurem com conviuen i sobreviuen un grup de 47 supervivents d'un accident aeri, que acaben a una illa deserta on succeeixen tot un seguit de fets estranys. Més enllà del senzill plantejament del que parteix la sèrie, la trama es va complicant poc a poc, afegint enigmes i preguntes que l'espectador no pot evitar fer-se. I és que a part dels problemes que poc a poc els supervivents es troben a la illa (que van des dels normals com serien trobar menjar i aigua fins al fet de trobar-se un os polar en una illa tropical...), també ens trobem que la línia narrativa es centra molt en el passat dels personatges, deixant-nos veure els conflictes que aquest han viscut i que expliquen el seu caràcter. Això si, aquestes regressions que es fan en forma de flashback, no afecten als 47 supervivents, si no que es centren en els personatges que també cobren més protagonisme durant les accions a l'illa.

Realment son aquesta desena de personatges els que al principi atreuen l'interès de l'espectador: ens trobem davant de personatges que aparentment son esteriotípics. Per tant, tenim des del noi obès però simpàtic i bona persona, fins a la pija tonta, passant pel guaperas bo i protagonista al principi, o el guaperes dolent, però no tan dolent, el pare i el fill que no es porten bé o la noia atractiva i carismàtica. Aquests personatges, que semblen plans i molt vistos, van adquirint força i volum gràcies als continus flashbacks que inunden la sèrie. Per això veurem com per exemple la noia atractiva té un passat fosc, perquè el pare i el fill no es porten bé o que la pija tonta realment no és tan tonta. Aquestes diferències entre els caràcters són les que fan ressaltar encara més les relacions interpersonals dels personatges.

A més a més, els guionistes han creat hàbilment encara més conflictes amb l'interculturalitat, ja que hi trobem gent de diferents parts del món entre els supervivents. Per exemple, ens trobem una parella coreana on qui té el rol dominant és el marit, que en aparença es molt gelós i obsessiu. Però poc a poc, i al conèixer el passat d'aquests dos personatges, veurem com realment el marit està supeditat per sempre a la seva dona i al pare d'aquesta, i com el que a primera vista es presenta com a gelosia és en realitat por a perdre el que més s'estima. També veurem apareix la figura de l'àrab, que a més a més ha estat soldat de l'exèrcit republicà d'Iraq, és a dir, que ha lluitat contra Estats Units. Però a poc a poc veurem com aquesta figura està atormentada per aquest passat com a soldat, i que resultarà ser una de les figures més sòlides de tota la sèrie. Per tant, veurem durant tota la sèrie com al conèixer millor els diferents personatges, els propis espectadors canviarem la nostra visió sobre ells, i com aquest canvis faran que també canviïn els seus rols dins la sèrie.

Celebrem, doncs, que aquesta sèrie hagi aparegut d'una manera més digne a la nostra televisió, i que per fi disfrutem d'aquesta ficció, on els personatges es van creant al avançar la trama, i on res és el que sembla.

per: Jordi Arnau

La lista (Deception)

Coses que no encaixen, intriga, misteri… A part, bons actors, un tràiler que fa la boca aigua i una gran publicitat. La lista és una pel·lícula que té molt bona pinta però que tot i així acaba decepcionant.

La pel·lícula tracta d’un comptable, Jonathan (Ewan McGregor), i de la vida que ni porta ja que està totalment aïllat, la qual canvia quan coneix a Wyatt (Hugh Jackman). Wyatt és un adbocat amb un gran carisme que aconsegueix que Jonathan vagi a un club sexual, The List. El protagonista s’enamora d’una noia però també es converteix en un sospitós, el principal acustat de certs fets. Es troba en una situació desesperant i sense tenir del tot en compte el gran poder de Wyatt.

El que si que s’ha aconseguit al film és la construcció dels personatges i els seus marcats caràcters. Clar que tampoc no sé si dir que el mèrit és del director o de la genialitat dels propis actors. Tot i així, si un està acostumat a aquest tipus de pel·lícules ha d’admetre que tampoc no hi ha res que pugui dirs-e inesperat al thriller, bastant estereotipat.

Tot i el gran repartiment d’actors la pel·lícula careix d’intensitat i acaba sent avorrida, a diferència del que mostra el tràiler. Quan algú veu aquest espera que succeeixin mil coses i que no parin de passar-ne més. És molt exitant, però a mesura que els aconteixements van passant un s’adona que no és res més que això, el transcurs d’uns fets.

El pitjor de tot: s’acaba la pel·lícula i potser si que acaba caient un comentari, però res més, no t’aporta especialment. I no crec que aquest fos l’objectiu del director Marcel Langenegger.

per: Meritxell Monje

Los abrazos distantes

La decimonovena película de Pedro Almodóvar se escapa de su ya habitual registro de drama para adentrarse en el género del cine negro. Un terreno que podría resultarle familiar por compartir pasados oscuros y enterrados, personajes atormentados y situaciones límite. Sin embargo en este filme estos elementos que conseguían proximidad con el público y le hacían cómplice de sus historias no funcionan. El director manchego, pese a contar con un guión bien hilvanado y unos personajes definidos aunque no tan pintorescos como en anteriores ocasiones, ofrece un producto descafeinado tanto en su vertiente dramática como en la de género.

Los aspectos técnicos de esta obra son de gran factura. Todo en lo que concierne a dirección está sumamente pensado y trabajado, todos los planos, movimientos y la puesta en escena rayan lo excelente y empujan al interés al mantener el ritmo. Además existe un juego metacinematográfico gracias al uso que hace de dos elementos de la narración: el rodaje de “chicas y maletas” (una película ficticia que homenajea a “Mujeres al borde de un ataque de nervios”) y las grabaciones de espionaje dentro del mismo rodaje. Gracias a estos elementos consigue una narración aún más fragmentada contando la historia con otros puntos de vista y jugando con recursos cinematográficos. Es una pena que el más dramático, exagerado y, pese a los anteriores adjetivos, coherente esté destripado en el anuncio televisivo. Una mala decisión por parte de los responsables de la promoción ya que rompen la gran sorpresa y tensión que consigue esa escena.

Sin embargo no todo raya este nivel, los actores forman un elenco muy irregular en cuanto a interpretaciones. Luís Homar se enfrenta a un papel difícil que requiere de una comprensión de la psicología holística del personaje muy completa. Es un hombre que ignora su pasado pese a afectarle de lleno pero acompañado por una cierta sed de venganza y por la curiosidad. Tales contradicciones las vehicula con unos cambios de actitud que no convencen. Un grave defecto de cásting dado que es quien controla toda la narración. Por otro lado está Tamar Novas que se encuentra completamente fuera de lugar. Su actuación no resulta nada creíble ni natural y deja en evidencia una supuesta revelación sorpresa al final del filme. El resto de los actores hace una labor comedida y correcta. Lo único especialmente reseñable en este aspecto es el trabajo que formaría parte del proyecto “Chicas y maletas” en la que tanto Penélope como los cameos y Carmen Machi hacen una interpretación gloriosa.

Sorprendente resulta la contradicción entre el estilo de algunos fragmentos, del rodaje ficticio y del final en cuanto a estética. El toque camp clásico de Almodóvar sigue en boga incluso con el uso de algunos momentos de claroscuro y en localizaciones algo más austeras. Cabe decir que el ambiente de cine negro queda diluido con una fotografía suave que confiere un aspecto amable a los personajes.

Y la mejor parte de toda la película pertenece a ese trabajo ficticio de “Chicas y maletas”, tanto los fragmentos cortos como el final en el que se presenta el arranque del montaje destilan una gran cantidad de humor entre lo absurdo y lo cotidiano tan propio del autor. Estas escenas imprimen una cierta cadencia a la película que adolece de un ritmo pertinaz que merma el interés del espectador.En definitiva resulta una tarea muy personal dentro de un ámbito inusual para el director manchego. Aunque es una película de cine negro decente, la comedia que aparece en “Chicas y maletas” atrapa toda la atención del espectador. Es un postre muy dulce y agradable para una comida a momentos amarga y algo pesada.

por: Joaquim Navarro

Reflexiones... el origen de las cosas

Con la recién estrenada película Fuga de Cerebros,me hizo pensar de nuevo en la serie de una de las actrices: Amaya Salamanca en Sin tetas no hay paraíso. Y es que la serie obtuvo mucho éxito en España pero la verdad, habiendo visto la versión colombiana, me quedo con la última.

Cuando se dice que en las adaptaciones se pierde la esencia de la historia, creo que en este caso estan en lo cierto, pues nada tiene que ver la Catalina española con la colombiana (a partir de ahora Catalina E y Catalina C).

Para empezar Sin tetas no hay paraíso colombiana se basa en el libro homónimo escrito por Gustavo Bolívar, por lo que se trata de un relato centrado en el contexto colombiano. Si Catalina E se mueve por su amor platónico y se disculpa con la inocencia de su ser, las motivaciones de Catalina C son las de sobrevivir, las de salirse de un barrio marginal y poder encontrar a la persona que la pueda mantener.

En muchos barrios de Colombia, la única forma de subsitir es volviéndose un traqueto (sicario) si eres hombre, o prostituiéndote en el caso de las mujeres. En el caso de Catalina C, viaja con su supuesta amiga Jessica del barrio pereirano a la capital, Bogotá, con la firme idea de reunir dinero para implantarse unos pechos, y así poder atraer al “hombre de su vida”. En estas, se convierte en una “mujer prepago” (mujer de acompañamiento) hasta que encuentra a un pez gordo del narcotráfico que se encapricha de ella. Catalina C. habia dejado a su amor en Pereira, pero la necesidad hace que acceda a casarse con el sicario y asi poder llevar una vida de lujos y poder enviar dinero a su madre, la cual acaba embarazada del amor de toda la vida de su hija. Pero lo que parecía un sueño se acaba volviendo una pesadilla, su hermano se convierte en un sicario, su marido se aburre de ella y centra su atención en Jessica y el implante de pechos le causa alergia y le tienen que sacar los senos de silicona. Despojada de su castillo de naipes, planea una estratagema para que en un trabajo (dícese de cuando los sicarios van a matar a alguien) en el que uno de sus empleados iba a matar a Jessica, acaban matándola a ella.

Con un final como el de Alemania año cero, no se diferencian mucho estas dos películas, pues las dos narran las vidas de gente en guerra, en pobreza, que tratan de salir adelante pero que la vida les da la espalda. Quizas, al tratarse de una telenovela, Sin tetas no hay paraíso es mucho más dramática, con primeros planos y música expresiva, pero no deja de tener ese neorealismo en cuanto a mostrar la pobreza y las desgracias de un país que aunque no sea una guerra tan mediática como la de Oriente Medio, sí sufre una guerra en silencio, y mucha población sufre las consecuencias.

Sin tetas no hay paraíso Colombia trató de darle una moral a la serie con el siguiente mensaje:



Y es que un país en el que abunda la pobreza y la falta de educación (que no quiere decir de modales), la televisión es la gran educadora, y mensajes como estos son los que tratan de sacar adelante este país y romper con el círculo vicioso en el que los traquetos y las damas prepago forman parte de la cultura popular y por ende, el país tampoco mejora, pues si no ves otras opciones que estas no podrás evolucionar.

Si quereis ver un resumen de los capítulos podeis hacerlo en:

http://www.buscatv.net/2008/05/sin-tetas-no-hay-paraiso-colombia.html

por: Nur Ortega

Nedar és bo per a l'esquena...

El dia 27 d'abril del 2009 el Caixafòrum de Tarragona va oferir als interessats l'oportunitat de veure i contemplar el primer llargmetratge de Carla Subirana, titulat Nedar, un documental molt personal, explicat en primera persona.

És una recerca de la pròpia identitat. La història d'una dona que investiga qui era el seu avi, què va fer i per què havia de morir. Joan Arroniz, originalment de Murcia, va morir afusellat l'any 1940. Això és tota la informació que la directora i protagonista li va treure a la seva àvia abans de la mort d'aquesta. Carla va començar a investigar i a descobrir noves veritats sobre el seu avi. Amb testimonis i experts com Joaquim Jordà o Abel Folk que li donaven consells i la guiaven, Subirana va arrossegar a la llum informacions i filmar imatges amb les que va crear una obra meravellosa, amb un ritme descelerat però no massa lent, sobre el camí cap a la veritat. Durant anys d'investigació, va descobrir que el seu avi havia atracat una tenda i per això havia sigut afusellat.

Mentre busca la veritat sobre el passat, també documenta la tràgica realitat del present. La seva mare mostra un estat avançat d'Alzheimer i ella la recolza i ajuda amb els exercicis que ha de fer. La tendresa que transmeten aquestes imatges connecten amb els espectadors i fan reflexionar sobre la pròpia vida, sobre les relacions amb la família, sobre el passat i el futur.

La càmera és un testimoni en el seu camí cap a la veritat i a través de totes les dificultats i les tragèdies a les que s'ha afrontar en aquesta família de dones. Bàsicament, podem dir que és un documental expositiu, ja que la veu en off, de la Carla mateix, sovint explica cada detall, fins i tot les informacions que ja ens donen les imatges. En altres moments, Subirana ofereix imatges en blanc i negre que representen com s'imagina ella el seu avi i la relació d'aquest amb la seva àvia.

Amb la barreja de imatges sobre el procés de la seva investigació i gravacions de la seva família, Subirana crea un ambient familiar emocional i tràgic. És una obra molt personal, però la directora transmet la sensació que el mateix espectador pot formar part d'aquestes situacions i que el que li ha passat a ella, li podria passar a tothom.

Per enllaçar millor les diferents parts, utilitza imatges d'ella mateixa a la piscina. Això ho fa per donar a l'espectador temps per reflexionar sobre el que ha vist i entendre-ho. A més, relaciona l'aigua amb aquestes reflexions i la memòria. L'únic punt de crítica és el fet que aquesta relació entre l'aigua i les reflexions no queda prou clar al documental. Però en general, Nedar és una forma de fer documentals completament diferent i molt agradable, fàcil de digerir i que connecta immediatament amb el públic.

per: Kat Launert