La televisió ha creat, des de que va aparèixer, un efecte de fidelització i seguiment molt important en el seu públic. Des dels presentadors i estrelles mediàtiques de la petita pantalla fins a les sèries o programes han estat objecte d'admiració i fins i tot idolatració. I en els últims anys, potser han estat les sèries l'exemple més gran d això. Després d'una producció massiva de sèries d'alt pressupost i qualitat provinent de nord-amèrica, la gent ha recuperat l'interès en la ficció televisiva. I l'espurna que va encendre aquest boom televisiu va ser una sèrie que ja s'ha convertit en objecte de culte: Lost. Perdidos, que és com la coneixem aquí, va ser un fenomen televisiu a gran part del món, fins i tot a casa nostra. Però com que la televisió pública va maltractar aquesta sèrie (canvis d'horari continus, mala planificació al emetre les temporades, etc.) hem hagut d'esperar a que un altre canal comprés Perdidos per poder-ne disfrutar amb certa continuïtat. Aquest moment ha arribat, i ha estat Cuatro qui ha situat aquesta ficció a les tardes dels diumenges, amb diversos capítols consecutius (ni més ni menys que sis capítols seguits el primer dia).
I es que ens trobem davant d'una sèrie poc corrent. A Perdidos veurem com conviuen i sobreviuen un grup de 47 supervivents d'un accident aeri, que acaben a una illa deserta on succeeixen tot un seguit de fets estranys. Més enllà del senzill plantejament del que parteix la sèrie, la trama es va complicant poc a poc, afegint enigmes i preguntes que l'espectador no pot evitar fer-se. I és que a part dels problemes que poc a poc els supervivents es troben a la illa (que van des dels normals com serien trobar menjar i aigua fins al fet de trobar-se un os polar en una illa tropical...), també ens trobem que la línia narrativa es centra molt en el passat dels personatges, deixant-nos veure els conflictes que aquest han viscut i que expliquen el seu caràcter. Això si, aquestes regressions que es fan en forma de flashback, no afecten als 47 supervivents, si no que es centren en els personatges que també cobren més protagonisme durant les accions a l'illa.
Realment son aquesta desena de personatges els que al principi atreuen l'interès de l'espectador: ens trobem davant de personatges que aparentment son esteriotípics. Per tant, tenim des del noi obès però simpàtic i bona persona, fins a la pija tonta, passant pel guaperas bo i protagonista al principi, o el guaperes dolent, però no tan dolent, el pare i el fill que no es porten bé o la noia atractiva i carismàtica. Aquests personatges, que semblen plans i molt vistos, van adquirint força i volum gràcies als continus flashbacks que inunden la sèrie. Per això veurem com per exemple la noia atractiva té un passat fosc, perquè el pare i el fill no es porten bé o que la pija tonta realment no és tan tonta. Aquestes diferències entre els caràcters són les que fan ressaltar encara més les relacions interpersonals dels personatges.
A més a més, els guionistes han creat hàbilment encara més conflictes amb l'interculturalitat, ja que hi trobem gent de diferents parts del món entre els supervivents. Per exemple, ens trobem una parella coreana on qui té el rol dominant és el marit, que en aparença es molt gelós i obsessiu. Però poc a poc, i al conèixer el passat d'aquests dos personatges, veurem com realment el marit està supeditat per sempre a la seva dona i al pare d'aquesta, i com el que a primera vista es presenta com a gelosia és en realitat por a perdre el que més s'estima. També veurem apareix la figura de l'àrab, que a més a més ha estat soldat de l'exèrcit republicà d'Iraq, és a dir, que ha lluitat contra Estats Units. Però a poc a poc veurem com aquesta figura està atormentada per aquest passat com a soldat, i que resultarà ser una de les figures més sòlides de tota la sèrie. Per tant, veurem durant tota la sèrie com al conèixer millor els diferents personatges, els propis espectadors canviarem la nostra visió sobre ells, i com aquest canvis faran que també canviïn els seus rols dins la sèrie.
Celebrem, doncs, que aquesta sèrie hagi aparegut d'una manera més digne a la nostra televisió, i que per fi disfrutem d'aquesta ficció, on els personatges es van creant al avançar la trama, i on res és el que sembla.
per: Jordi Arnau
0 confessions: